Fòrum “La necessària tasca de construir una alternativa cultural cristiana”

No podem esperar més, ni mirar cap a una altra banda

L’Església, i amb ella, el poble de Déu i el cristianisme que no accepta que el món sigui la seva guia, sinó que creu fermament que ell és la guia del món, estan sotmesos a una guerra cultural. No protagonitzem la guerra; en tot cas, en som víctimes.

Urgència i necessitat

Una cultura és cristiana quan la seva experiència parteix de Crist.

El cristianisme ha tingut un protagonisme determinant i central en la construcció de les societats democràtiques occidentals. Aquesta situació ja no existeix i els cristians hem de saber construir l’alternativa o haurem retrocedit al segle II.

Ser alternativa significa superar la marginalitat i qüestionar els marcs de referència actuals, i construir-ne de nous sorgits de la concepció cristiana i de la llei natural.

També significa la necessitat de crear la consciència necessària al sí de l’Església que la tasca de construir l’alternativa és necessària i urgent.

La construcció de l’alternativa

Aquests són uns primers enunciats d’idees força o eixos del relat alternatiu a construir:

  1. Practicar un diagnòstic crític de la realitat, dirigit a restaurar i refer la realitat, per tal de restituir o assolir la veritat. La nostra crítica ha d’aportar un horitzó de sentit i generar l’impuls necessari per adreçar-s’hi; il·luminar allò que és fosc, desvetllar allò ocult, restituir la forma veritable a allò deformat. Ser ferment de solucions, respostes i projectes positius.
  2. Explicar i raonar que hi ha un ordre natural en les coses i en la vida humana, i viure-hi d’acord.
  3. Presentar la concepció i la mentalitat cristiana com a alternativa integral al desastre existent, i mostrar que tot allò que existeix seria molt diferent i molt millor amb el projecte cultural cristià.
  4. Plantegem obertament que les concepcions laïcistes, secularitzadores no tenen, pel fet de ser-ho, cap superioritat sobre les concepcions religioses al debat públic polític. Encara més, atès que les crisis acumulades que vivim sorgeixen de la seva concepció ideològica i no del pensar cristià, han de reflexionar i rectificar sobre les causes dels seus errors.
  5. La societat és plural, no laica, i hi predomina la idea de Déu. L’Estat és laic, és a dir, neutral perquè no té confessió religiosa, si bé les respecta totes en el marc de la llibertat religiosa i de la col·laboració positiva. Per raons d’adscripció majoritària i naturalesa cultural, reconeix un paper especial al cristianisme. Per tant, l’estat no pot ser laïcista ni de pràctica atea, i no pot cancel·lar la referència a Déu en la vida pública.
  6. Ampliar i intensificar el debat sobre la vida humana i la seva dignitat, i presentar el model que proposem de societat de l’acollida i cura de la vida humana des del seu naixement fins a la mort natural, contraposat a la societat desvinculada de la vida, que aplica l’avortament massiu i eugenèsic, l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La promoció de la dignitat significa introduir els criteris de la doctrina social cristiana a les seves propostes socioeconòmiques i polítiques.
  7. Afirmem que el gran debat, el primer de tots, és sobre el bé, el bé comú i els béns de les persones concretes en cada cas.
  8. Afavorir el bé no implica sacrificar la llibertat i l’autonomia personal perquè tots dos, juntament amb la integritat personal i la dignitat, són en si mateixos béns necessaris per aconseguir altres béns.
  9. La llibertat s’exerceix triant entre diverses opcions moralment bones i no té valor quan s’escullen propòsits dolents o buits. Per tant, els poders públics han de protegir i fomentar valors, virtuts i institucions socialment valuoses.
  10. No hi ha la neutralitat de les autoritats públiques davant de les opcions de bé, perquè, com constatem amb les lleis i les polítiques, els poders públics impulsen la seva ideologia. Aquest és un dels grans qüestionaments de l’alternativa cultural.
  11. L’autonomia personal requereix pluralisme moral, no escepticisme, ni subjectivisme, ni relativisme moral. El que significa és que hi ha més d’una manera incompatible entre si per exercir el bé.
  12. La darrera realització de l’alternativa cultural necessita accedir a la legislació i a les polítiques públiques. Fins a arribar a aquest punt, la tasca és organitzar-se i actuar sense parar per procurar l’aplicació d’aquelles idees força.
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades