No podem esperar més, ni mirar cap a una altra banda
L’Església, i amb ella, el poble de Déu i el cristianisme que no accepta que el món sigui la seva guia, sinó que creu fermament que ell és la guia del món, estan sotmesos a una guerra cultural. No protagonitzem la guerra; en tot cas, en som víctimes.
Urgència i necessitat
Una cultura és cristiana quan la seva experiència parteix de Crist.
El cristianisme ha tingut un protagonisme determinant i central en la construcció de les societats democràtiques occidentals. Aquesta situació ja no existeix i els cristians hem de saber construir l’alternativa o haurem retrocedit al segle II.
Ser alternativa significa superar la marginalitat i qüestionar els marcs de referència actuals, i construir-ne de nous sorgits de la concepció cristiana i de la llei natural.
També significa la necessitat de crear la consciència necessària al sí de l’Església que la tasca de construir l’alternativa és necessària i urgent.
La construcció de l’alternativa
Aquests són uns primers enunciats d’idees força o eixos del relat alternatiu a construir:
- Practicar un diagnòstic crític de la realitat, dirigit a restaurar i refer la realitat, per tal de restituir o assolir la veritat. La nostra crítica ha d’aportar un horitzó de sentit i generar l’impuls necessari per adreçar-s’hi; il·luminar allò que és fosc, desvetllar allò ocult, restituir la forma veritable a allò deformat. Ser ferment de solucions, respostes i projectes positius.
- Explicar i raonar que hi ha un ordre natural en les coses i en la vida humana, i viure-hi d’acord.
- Presentar la concepció i la mentalitat cristiana com a alternativa integral al desastre existent, i mostrar que tot allò que existeix seria molt diferent i molt millor amb el projecte cultural cristià.
- Plantegem obertament que les concepcions laïcistes, secularitzadores no tenen, pel fet de ser-ho, cap superioritat sobre les concepcions religioses al debat públic polític. Encara més, atès que les crisis acumulades que vivim sorgeixen de la seva concepció ideològica i no del pensar cristià, han de reflexionar i rectificar sobre les causes dels seus errors.
- La societat és plural, no laica, i hi predomina la idea de Déu. L’Estat és laic, és a dir, neutral perquè no té confessió religiosa, si bé les respecta totes en el marc de la llibertat religiosa i de la col·laboració positiva. Per raons d’adscripció majoritària i naturalesa cultural, reconeix un paper especial al cristianisme. Per tant, l’estat no pot ser laïcista ni de pràctica atea, i no pot cancel·lar la referència a Déu en la vida pública.
- Ampliar i intensificar el debat sobre la vida humana i la seva dignitat, i presentar el model que proposem de societat de l’acollida i cura de la vida humana des del seu naixement fins a la mort natural, contraposat a la societat desvinculada de la vida, que aplica l’avortament massiu i eugenèsic, l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La promoció de la dignitat significa introduir els criteris de la doctrina social cristiana a les seves propostes socioeconòmiques i polítiques.
- Afirmem que el gran debat, el primer de tots, és sobre el bé, el bé comú i els béns de les persones concretes en cada cas.
- Afavorir el bé no implica sacrificar la llibertat i l’autonomia personal perquè tots dos, juntament amb la integritat personal i la dignitat, són en si mateixos béns necessaris per aconseguir altres béns.
- La llibertat s’exerceix triant entre diverses opcions moralment bones i no té valor quan s’escullen propòsits dolents o buits. Per tant, els poders públics han de protegir i fomentar valors, virtuts i institucions socialment valuoses.
- No hi ha la neutralitat de les autoritats públiques davant de les opcions de bé, perquè, com constatem amb les lleis i les polítiques, els poders públics impulsen la seva ideologia. Aquest és un dels grans qüestionaments de l’alternativa cultural.
- L’autonomia personal requereix pluralisme moral, no escepticisme, ni subjectivisme, ni relativisme moral. El que significa és que hi ha més d’una manera incompatible entre si per exercir el bé.
- La darrera realització de l’alternativa cultural necessita accedir a la legislació i a les polítiques públiques. Fins a arribar a aquest punt, la tasca és organitzar-se i actuar sense parar per procurar l’aplicació d’aquelles idees força.
