No hi ha malalts “incuidables”, encara que siguin incurables
Reflexió a propòsit de la tramitació de la llei sobre l’eutanàsia
El Congrés dels Diputats ha decidit seguir endavant amb la tramitació de la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia. És una mala notícia, ja que la vida humana no és un bé a disposició de ningú.
La Conferència Episcopal Espanyola ha reflexionat repetides vegades sobre aquest greu assumpte que posa en qüestió la dignitat de la vida humana. L’últim text va ser publicat l’1 de novembre de 2019 sota el títol “Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final de la vida humana “i en ell s’examinen els arguments dels qui volen afavorir l’eutanàsia i el suïcidi assistit, posant en evidència la seva inconsistència en partir de premisses ideològiques més que de la realitat dels malalts en situació terminal. Convidem encaridament a la comunitat cristiana a la seva lectura i a la resta dels nostres conciutadans a acollir sense prejudicis les reflexions que en aquest text es proposen.
Insistir en “el dret eutanàsia” és propi d’una visió individualista i reduccionista de l’ésser humà i d’una llibertat desvinculada de la responsabilitat. S’afirma una radical autonomia individual i, al mateix temps, es reclama una intervenció “compassiva” de la societat a través de la medicina, originant-se una incoherència antropològica. D’una banda, es nega la dimensió social de l’ésser humà, “dient la meva vida és meva i només meva i me la puc treure” i, d’altra banda, es demana que sigui un altre -la societat organitzada- qui legitimi la decisió o la substitueixi i elimini el sofriment o la manca de sentit, eliminant la vida.
L’epidèmia que seguim patint ens ha fet caure en el compte que som responsables els uns dels altres i ha relativitzat les propostes d’autonomia individualista. La mort en soledat de tants malalts i la situació de la gent gran ens interpel·len. Tots hem elogiat la professió mèdica que, des del jurament hipocràtic fins avui, es compromet en la cura i defensa de la vida humana. La societat espanyola ha aplaudit la seva dedicació i ha demanat un suport més gran al nostre sistema de salut per intensificar les cures i “no deixar ningú enrere”.
El suïcidi, creixent entre nosaltres, també reclama una reflexió i pràctiques socials i sanitàries de prevenció i cura oportú. La legalització de formes de suïcidi assistit no ajudarà a l’hora d’insistir als que estan temptats pel suïcidi que la mort no és la sortida adequada. La llei, que té una funció de proposta general de criteris ètics, no pot proposar la mort com a solució als problemes.
El propi de la medicina és curar, però també cuidar, alleujar i consolar sobretot a la fi d’aquesta vida. La medicina pal·liativa es proposa humanitzar el procés de la mort i acompanyar fins al final. No hi ha malalts “incuidables”, encara que siguin incurables. Advoquem, doncs, per una adequada legislació de les cures pal·liatives que respongui a les necessitats actuals que no estan plenament ateses. La fragilitat que estem experimentant durant aquest temps constitueix una oportunitat per reflexionar sobre el significat de la vida, la cura fratern i el sentit del sofriment i de la mort.
Una societat no pot pensar en l’eliminació total del sofriment i, quan no ho aconsegueix, proposar sortir de l’escenari de la vida; per contra, ha d’acompanyar, pal·liar i ajudar a viure aquest patiment. No s’entén la proposta d’una llei per posar en mans d’altres, especialment dels metges, poder llevar la vida dels malalts.
El sí a la dignitat de la persona, més encara en els seus moments de major indefensió i fragilitat, ens obliga a oposar-nos a aquesta llei que, en nom d’una presumpta mort digna, nega en la seva arrel la dignitat de tota vida humana.
