En el seu sentit etimològic, “eutanàsia” vol dir “bona mort”, és a dir morir bé, i en cap cas aquesta paraula s’assimilava a l’acte d’infringir la mort o infringir el suïcidi. No només això, el jurament hipocràtic prohibia i prohibeix al metge fer res que pugui ocasionar la mort del pacient.
El canvi es produeix en l’època moderna quan de la mà de l’eugenèsia, la “ciència” que pretén millorar “la raça”, aconsegueix modificar el sentit del concepte d’eutanàsia per convertir-lo en una pràctica dirigida a posar fi a la vida de les persones. El primer lloc on s’aplica realment és en els anys 30 a l’Alemanya governada pels nazis.
La qüestió clau és aquesta. El que és moralment acceptable i deontològicament aplicable per a les professions sanitàries, és que davant d’un pacient en situació terminal s’actuï o es deixi d’actuar amb la intenció de prestar-li la millor cura permetent l’arribada de la mort. Per contra quan es fa alguna cosa o es deixa de fer amb la intenció directa de produir la mort, llavors resulta moral i deontològicament rebutjable i això és precisament el que promou el projecte de llei espanyol sobre l’eutanàsia. La diferència rau en la finalitat: donar la millor cura, i això en termes d’avui són les cures pal·liatives, o bé matar en el que ara es coneix com a eutanàsia.
- L’eutanàsia mata. Amb permís de la víctima, exercit amb més o menys grau de consentiment, però mata. En realitat, l’eutanàsia és un tipus d’homicidi, o de suïcidi, segons com s’estableixi. Reflexió. La mort, matar com a sistema legal, pot ser la solució a un problema humà?
- L’eutanàsia no serveix per evitar el patiment. Pensa-ho, la mort sempre és dolorosa, fins i tot quan és programada. Aquest dolor és visible per als altres o, en altres ocasions, només és intern, l’experimenta la consciència.
- Un dels sofriments pitjors és el del penediment tardà, com el que experimenta el suïcida que ha saltat al buit. Vol tornar enrere!, però ja és tard. L’eutanàsia no evita el patiment final, només l’emmascara. La mort no és la fi de la consciència. Segons com moris, viuràs.
- L’eutanàsia és irreversible. Aquest és el problema. Una persona, pot travessar un estat de depressió, o ser empesa a ella pel seu entorn durant un cert temps, un mes, dos, tres. Si en aquest temps sol·licita que posin fi a la seva vida ho haurà fet en unes condicions en què no era ella mateixa. Però serà tard. Ja estarà mort. La llei, si s’aprova, establiria 30 dies entre petició i mort. Massa poc per vèncer la depressió.
- L’eutanàsia no és conseqüència de la llibertat, sinó que és la seva víctima. Està àmpliament documentat que la causa fonamental que empeny a cercar la mort no és la malaltia terminal, o una gran incapacitat funcional, sinó la manca de reconeixement humà i la soledat. Sentir-se “alguna cosa” que sobra, que és una càrrega o molèstia per a la seva família, que és ignorat, o bé que està sol, terriblement sol. És això sobretot el que crea les condicions per a desitjar morir. La gran tasca de la nostra societat ha de ser reconstruir el reconeixement i l’acompanyament. Aquesta sí que és una actitud humana i no la mort.
- Una llei sobre l’eutanàsia empeny a la mort… perquè és anar de legal. El que la llei permet s’acaba convertint en un deure moral que condiciona a la societat i les ments. La mateixa llei influeix sobre la persona, estimula al seu entorn a escollir la via de la mort. “Què hi fas tu en aquest món!”. Es pressuposa que hi ha vides que no val la pena que siguin viscudes.
- L’eutanàsia afavoreix el suïcidi, ja que considera que la mort provocada pot ser la solució per als problemes i càrregues de la vida. És un perill per als que pateixen idees de suïcidi, ja que “normalitza” aquesta pràctica.
- L’eutanàsia no augmenta l’autonomia personal, i fins i tot pot reduir-la. La persona, sense necessitat d’una llei que permeti l’eutanàsia, pot suïcidar-se sense gaire complicació. Però la llei farà possible que altres decideixin sobre la vida dels altres.
- L’eutanàsia defensa una idea equivocada de la llibertat en pensar que aquesta és més gran com més nombroses siguin el nombre d’opcions, en lloc de contemplar-la en la seva relació amb la qualitat d’aquestes. Ser lliure és poder optar entre opcions bones. L’eutanàsia no és una bona opció.
- L’eutanàsia és una solució per alleugerir els costos de l’Estat en sanitat i pensions. És la contrapartida real a la falta de naixements. Molts ingenus encara pensen que els motius són benèfics. Quin error! Quan totes les dades adverteixen que les despeses en sanitat creixen perquè augmenta la població en edat avançada, que pateix malalties cròniques complexes, quan saben que les pensions no arriben, i que cada vegada hi ha menys joves per treballar, l’eutanàsia es converteix en la mesura fàcil dels poderosos per quadrar el pressupost públic, sense augmentar els impostos.
- Els rics no utilitzen l’eutanàsia, o l’empren en molta menor mesura que els altres. Heu vist les dades dels països que l’apliquen? Quin percentatge de gent d’alts ingressos l’utilitza? Gairebé ningú. No només això. Com poden pagar-ho, van a hospitals privats que els garanteixen bones cures pal·liatives i que en cap cas se’ls aplicarà l’eutanàsia. L’eutanàsia acaba sent una mesura que afecta sobretot a gent amb pocs recursos econòmics.
- L’eutanàsia és una perversió de la pietat. La veritable compassió és la solidaritat amb el dolor dels altres, i no l’eliminació de la persona que pateix.
- Ara, les cures pal·liatives i l’acompanyament són la resposta al sofriment, com ho és la construcció d’una societat més fraterna a mitjà termini. Les atencions pal·liatives no allarguen artíficament la vida, de vegades més aviat el contrari com a efecte col·lateral. La seva fi és proporcionar qualitat de vida.
- El gran objectiu humà: cures pal·liatives per al 100% de la població. Viure i morir bé. Sense sofriment, en companyia.
- L’eutanàsia margina les cures pal·liatives de les polítiques públiques. Amb ella hi ha més gent que pateix i el seu únic camí és usar-la. Aquest és el seu èxit. La prova és que Bèlgica i Holanda, pioners en legalitzar l’eutanàsia, posseeixen uns serveis pal·liatius que són pitjors que els de moltes comunitats autònomes espanyoles.
- No et creguis les promeses dels polítics. Van dir que baixarien els impostos, i els van pujar, que augmentarien les pensions amb la inflació i no serà així. Si s’aprova l’eutanàsia, les cures pal·liatives de qualitat acabaran sent només per als rics.
- Legalitzar l’eutanàsia en una economia de mercat com la nostra, promou el seu negoci. La creació d’un complex entramat de metges, personal d’infermeria i advocats que, dedicant-se a ella, la tinguin per principal negoci. L’afany de lucre d’aquestes persones pressionarà inevitablement per condicionar la tutela dels drets dels pacients.
- L’eutanàsia redueix la responsabilitat personal. D’una banda, el deure del que vol morir envers les seves persones estimades i la societat queda absolt. De l’altra, el deure de cura queda reduït per la possibilitat de donar una solució que es presenta com a viable i legal. Això pot tenir conseqüències socials de profund i tràgic calat.
- L’eutanàsia o suïcidi assistit per personal mèdic deteriora la confiança metge-pacient. És així que moltes persones han canviat de país de residència per no fiar-se de les pràctiques de certs metges en situacions extremes. L’eutanàsia és contrària al jurament hipocràtic que des de fa prop de 2.000 anys caracteritza la professió i l’ètica mèdica. És un trencament deontològic brutal que tindrà conseqüències sobre aquesta professió i sobre tots nosaltres.
- Hi ha una tendència al fet que s’estengui l’aplicació de l’eutanàsia per a condicions no terminals. Això situa els malalts psiquiàtrics, els dements, la gent gran i els nadons discapacitats en grups especialment vulnerables, com ha passat en estats totalitaris en algunes èpoques de la història.
I una última reflexió en el cas que creguis en Déu:
Ell no vol que pateixis per sobre de les teves forces, però tampoc vol que posis fi al do de la vida que Ell t’ha donat. Tens altres camins per apaivagar el sofriment i créixer davant Déu. Si Déu existeix, el prudent és escoltar-lo per no patir després de la teva pròpia mort.
