Benvolgut amic/Benvolguda amiga d’e-Cristians,
El curs per a e-Cristians encara no ha acabat entre altres raons perquè hi ha una data tan important com són les eleccions del 23J. L’última activitat abans de les vacances d’estiu, i a la qual et convido a participar, serà el 26 de juliol a les 19h. quan farem una trobada per Zoom per valorar, de cara al futur, el resultat de les eleccions, des del que són els nostres principis i criteris d’actuació. Aquí tens el link per unir-te a la reunió:
https://us02web.zoom.us/j/6304386212?pwd=QUtSaDd4RTUzOUNrTzg4am9XbFdYZz09
ID de reunió: 630 438 6212
Código de acceso: 592345
Dit això, voldria cridar la teva atenció sobre dos fets importants. El primer d’ells és que a Catalunya es declaren catòlics el 55% de la població. Per què cito a Catalunya? Perquè per a Espanya el CIS de Tezanos ha situat la mateixa xifra. De manera que haurien caigut del 67% el 2020 al 55% l’octubre del 2021.
No cal fer-li cas, és el resultat de les mostres esbiaixades que utilitza Tezanos per afavorir conclusions electorals favorables al PSOE. La xifra de catòlics a Espanya continua sent més alta que la de Catalunya, però el fet que el CIS pugui plantejar una xifra rotundament anòmal, sense que s’alcin veus de la part interessada, amb comptades excepcions, com la de Pablo Ginés a Religión en Libertad o Forum Libertas, és simptomàtic de l’anomia d’una part del catolicisme.
Una gran part d’aquelles persones que es declaren catòliques, tenen una identitat molt feble i no posen mai els peus a una església. Però, així i tot, quan se’ls hi pregunta per la seva confessió religiosa, contesten el que contesten. No són ateus, ni agnòstics, ni indiferents.
Més important resulta el percentatge de població que acudeix més d’un cop a la setmana o bé amb aquesta freqüència o diversos cops al mes. Representen el 17% de la població més gran de 18 anys. Si feu comptes, veuríeu que és una xifra que supera les 800.000 persones en el cas de Catalunya. Es tracta de molta gent. És de lluny la minoria que té una identitat ben definida de Catalunya. En el cas d’Espanya, aproximadament 1 de cada 5 votants acudeix a missa els diumenges. I encara quedaria un 15% de la població que assisteix als oficis algun cop l’any; podríem dir que són catòlics culturals.
Alhora, cada diumenge centenars de milers de persones s’apleguen a l’església i durant 20 minuts o més escolten el relat que fa el sacerdot. L’homilia és el procés de socialització directe i presencial més gran que existeix al país.
A tot això, cal afegir el nombre d’universitats i centres d’ensenyament catòlics, importants associacions i moviments, mitjans de comunicació, inclosa ràdio i televisió d’abast, etc.
La pregunta necessària és: com és possible que amb tanta gent i tants recursos, allò que en podríem dir l’agenda cristiana, les qüestions relacionades amb la família, la vida, la seva dignitat, l’educació dels fills, la situació dels més pobres i un llarg etcètera, són residuals o senzillament no estan presents en l’agenda electoral. No surten en cap debat. No només això, sinó que s’assumeixen plantejaments esbiaixats de la ideologia dominant. Per exemple, tota mort provocada és tràgica i, per tant, cadascuna de les dones assassinades per la seva parella té aquesta categoria. Però no és l’única tragèdia pel que fa a morts provocades. Per exemple, els homicidis de gent gran, de vells, són més de 3 vegades superiors als homicidis de parella, però no són notícia, no tenen lleis que atorguin atenció; són morts marginals. És escandalós que cada dia morin 2 persones per accidents laborals, això és el que va passar el 2022. Però ha estat una notícia “flor d’un dia”. Mentrestant, la cinquantena de morts per feminicidi de parella que es produeixen l’any són reiterades i recordades sistemàticament i constitueixen l’únic centre d’atenció. Mentrestant, s’oculten la resta. Com si situar aquestes tragèdies de les morts violentes totes en primer pla li tragués importància a la tragèdia de la dona assassinada. És un error moral i pràctic extraordinari.
Si considerem aquestes reflexions, la de la presència catòlica i la seva insignificança en l’àmbit polític i afegim el descrèdit de la política i la falta de confiança en els partits, malgrat que tenen en les seves mans la realització més important del bé comú, tenim dibuixat el marc de referència en el qual és un imperatiu com a cristians donar-li resposta.
Que aquestes siguin les últimes eleccions en les quals la concepció cristiana és marginal i ignorada.
Pau i bé!
