El govern de Catalunya, després de fracassar d’una manera espectacular i terriblement perjudicial per a tots nosaltres en la prevenció i lluita contra la Covid-19, atorga una prioritat absoluta a aprovar el desplegament de l’eutanàsia. Després de convertir-nos en els “assenyalats” d’Europa per ser el pitjor territori en incidència i ingressos hospitalaris i a l’UCI, fins a l’extrem que el govern francès establís proteccions addicionals en els seus territoris del sud, atribuint el fet al perill que genera Catalunya.
Té tanta urgència que ha portat en la forma de decret llei, la legislació que desplega la llei estatal que permet en determinades condicions l’homicidi per part del metge i el suïcidi assistit.
El decret llei és una figura que es reserva per a casos de particular urgència i especial importància. Però la Generalitat, igual que el govern Sánchez, l’utilitza sistemàticament deteriorant així la missió del Parlament, que és examinar amb cura les lleis per intentar que expressin de la millor manera possible els punts de vista de la nostra societat. El decret llei, en obviar tot el tràmit parlamentari i deixar-lo reduït a un acte quasi instantani, contribueix a degradar una democràcia que ja està prou malmesa. D’altra banda era d’esperar que un tema d’aquesta naturalesa fos objecte d’un debat acurat en el si del Parlament. Però el govern d’Aragonès ho ha volgut evitar tramitant-lo per la porta del darrere. És inacceptable perquè vulnera en el fons i la forma la pràctica parlamentària. Les lleis no es poden aprovar de qualsevol manera i quan no es fa bé entra en joc el dret a la desobediència i al boicot.
En un país en el qual la renda garantida de ciutadania ha fracassat rotundament, perquè la majoria de les persones que la necessiten es queden fora, que destaca per les llargues llistes d’espera de la dependència, que les cures pal·liatives fa més d’una dècada que no reben els recursos mínims necessaris. Quan tot això que pot contribuir eficaçment a alleugerir o suprimir el patiment de moltes persones, és sistemàticament desatès, i d’altra banda s’urgeix a la mort com a solució i es transforma la dignitat de la professió mèdica en una nova activitat professional, que res té a veure amb ella i que consisteix a trobar la millor manera de matar a la gent. Quan això es presenta com una opció de llibertat malgrat que el que t’ofereixen és patir o que et mati aquest nou model de metge, és evident que s’ha trencat profundament allò que és elemental en la cohesió dels pobles, que és el dret a la vida i a esforçar-se per dotar-la de dignitat.
Es presenta l’eutanàsia com la fórmula per solucionar els patiments humans, físics o psicològics, i es redueix així a la màxima simplicitat el que té una naturalesa múltiple que va des de la soledat, la frustració, la manca de recursos i d’esperances, passant pel patiment físic i psíquic que pot inflingir una determinada malaltia. Avui una societat que opti per acollir la vida, acompanyar-la i tenir cura d’ella, té múltiples i beneficioses respostes en l’ordre mèdic, psicològic, social i econòmic, que són les que la Generalitat omet.
Estem confrontant dos projectes diferents de vida en comú. El que dona resposta a través de l’avortament, l’eutanàsia i el suïcidi, és a dir la mort, i aquell altre que diu que les societats han de viure tensionades per la voluntat de donar resposta a tothom que pateix, i acollir la vida humana en tota condició, perquè en ella rau el fonament de la dignitat.
e-Cristians refusa les polítiques del govern espanyol i ara de la Generalitat en aquest àmbit, i reclama un canvi radical que situï la protecció de la vida en l’eix de les polítiques públiques, començant per una acció eficaç que superi el fracàs del govern de Catalunya davant la pandèmia, i que doti dels recursos necessaris perquè la renda garantida de ciutadania, el sistema de dependència i les cures pal·liatives atenguin i donin resposta al conjunt de la població afectada.
