La nostra societat ha de situar l’avortament al centre del debat. Ens hi va el fet que construïm unes relacions realment humanes, o continuem pel pendent de les ruptures i crisis, que s’acumulen, la polarització, l’enfrontament, i l’atomització de la societat.
I això és així, perquè sense un acord bàsic sobre la vida humana, no pot existir una societat civil mínimament cohesionada i benèfica. L’avortament massiu, desenes i desenes de milers de casos cada any, malgrat la disponibilitat generalitzada i fàcil d’anticonceptius, és un mal incompressible, i assenyala una perversió molt greu al centre de la nostra moral col·lectiva, que no pot ser per més temps dissimulat sense destruir-nos amb ella.
El fet que s’hagi normalitzat i estès l’avortament eugenèsic, recuperant així una pràctica d’amargs records per a la civilització europea, accentua la importància d’aquest mal enquistat al si de la societat i de l’estat. Com poden mirar als ulls una persona Down, com es pot celebrar als mitjans de comunicació la seva integració social, si els estan exterminant, negant-los el dret a néixer? Aquesta és una de tantes pràctiques eugenèsiques incompatibles amb la humanitat.
L’avortament no és una “qüestió tècnica”, ni d’“oportunitat política”, ni de “drets” de la dona. No ho ha estat mai, com mostra la seva història. És una qüestió axial, i decisiva del nostre temps, que només la ceguesa, o l’egoisme vol evitar. És una de les qüestions vitals a què ha d’atendre el debat social i polític i la legislació i polítiques públiques, perquè estan en joc ni més ni menys que els nostres acords fonamentals sobre la naturalesa humana, la seva formació i caracterització, el seu significat i protecció, les raons del seu valor, la qüestió de la responsabilitat dels nostres actes, els nostres criteris per identificar allò que està bé i allò que és just, la diferència entre allò necessari i allò secundari. En definitiva, sobre el sentit de la vida, de totes les nostres vides, i la configuració del que significa ésser humà, o del que representa l’humanisme. I tot això o forma part del moll de la nostra vida en comú, o estem abocats a la destrucció
Fins ara, el debat ha amagat la qüestió de la vida de l’ésser humà engendrat, excepte en la sentència del Tribunal Constitucional sobre la primera llei de l’avortament, que reconeixia de manera explícita i concreta l’existència d’un ésser diferent de la mare i subjecte de drets i protecció. En el nostre temps, en una vergonyosa actitud, que ho inhabilita moralment, fa dotze anys que no resol el recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei vigent. És, atenció, un signe més de la importància de l’avortament com a pedra de toc que assenyalem. És tanta la seva significació que és capaç de qüestionar la probitat de la instància suprema de protecció constitucional. És tan decisiva la qüestió, que de manera espúria els seus membres han preferit degradar-ne la missió abans que abordar-la. És causa d’una crisi institucional, per què confiarem en un Tribunal Constitucional que procedeix d’aquesta manera? Que no l’assumeixin els responsables, les institucions de l’estat i el govern, els partits polítics, no vol dir que la crisi no existeixi, només mostra que, com diu la llegenda, apliquen la pràctica de l’estruç d’amagar el rostre a la sorra per no veure la realitat.
L’aprovació per part del Consell de Ministres d’un nou projecte de llei de l’avortament, tot i que la normativa vigent està recorreguda al Tribunal Constitucional fa 12 anys, assenyala una altra gran perversió institucional. És una pràctica democràtica fraudulenta elaborar una nova llei, que només retoca l’anterior, quan aquesta està pendent de judici constitucional. La sentència que es pugui dictar serà sobre una llei que ja no existirà, i tornarà a començar la sínia de recurs i a esperar mentre la llei se segueix aplicant. És una demostració de com es defrauden els drets constitucionals dels ciutadans. En aquest context, al qual s’afegeixen altres vulneracions sistemàtiques del procediment parlamentari, el silenci de la Unió Europea, sobretot, és un motiu addicional de greu preocupació.
Per aquests motius fem una crida a totes les persones de bona voluntat amb independència de la seva adscripció política, cridem a les institucions socials, i de l’estat, als partits polítics, a abordar amb respecte mutu, raons morals, i fonaments científics, tot allò que hem apuntat sobre la naturalesa de l’ésser humà engendrat i els seus drets, així com sobre l’avortament eugenèsic.
Fem una crida especial a l’Església Catòlica, i a totes les confessions religioses, perquè més enllà del testimoniatge ocasional, mobilitzin totes les forces i els recursos, per propiciar la consciència del problema i de les respostes. No es tracta de “complir”, sinó de comprometre’s fermament i sense parar per transformar.
Al setembre del 2022
