Totes les persones de bona voluntat i les seves famílies, la societat espanyola, les seves institucions i associacions, els partits i les institucions polítiques, els governs autonòmics i el govern d’Espanya. Escolteu i obreu en conseqüència!:
La vida és el primer i més fonamental dels drets per la senzilla raó que sense ella cap dret humà és possible.
Però la vida està cada cop més greument amenaçada a Espanya. Perquè s’impedeix violentament el naixement de l’ésser humà engendrat que, malgrat la seva existència real i tangible, no té reconeixement per part de la llei; de les males lleis. Té dret a l’herència, però alhora no té tota protecció per poder néixer. Més de 90.000 nens han estat morts el 2021 per la via de l’avortament, i això malgrat que a Espanya i aquell mateix any, només n’han nascut poc més de 300.000. És una massacre i alhora un suïcidi demogràfic, que no té cap explicació racional. Està més protegida la cria del gall fer que la de l’ésser humà. L’Administració està controlant més una tala d’arbres que un avortament. Als nostres carrers cada cop es veuen més gossos amb abric i menys nens.
Quina societat estem construint, quins valors estem vivint com a ciutadans, pares i mares? No podem continuar per aquest camí. No podem acceptar males lleis com la que volen aprovar sobre l’avortament, que aprofundeix sobre tots els mals anteriors.
Pretenen que l’avortament sigui un dret, però aquesta condició no existeix per a un acte dirigit a posar fi a la vida humana. Hi ha el dret a la vida, i no el dret a suprimir-la.
No hi ha ajuts per a les mares embarassades, però l’avortament a les clíniques privades està subvencionat al 100%. I no només això. La nova llei nega tot període de reflexió i facilitar informació de possibles alternatives a la dona que considera avortar.
Com és comú en les lleis d’aquest govern, s’ataca la pàtria potestat impedint tota autoritat dels pares cap als seus fills majors de 14 anys. Necessiten permís patern per sortir d’excursió amb l’escola, però no pas per avortar. Quina persona raonable pot entendre tot això?
La llei vulnera drets constitucionals; no els importa. També ho feia la llei precedent, però el recurs d’inconstitucionalitat que el plantejava porta adormit onze anys al Tribunal Constitucional sense arribar a resoldre’s. Per això no els importa.
És una evidència més de com l’atemptat sistemàtic contra la vida humana obliga a atacar altres llibertats, drets i garanties constitucionals per mantenir-se.
Però, sent la més greu, l’avortament no és l’única amenaça a la vida. En plena pandèmia es va cometre l’atrocitat d’aprovar una llei sobre l’eutanàsia, negant alhora dotar dels recursos necessaris per a les cures pal·liatives per tal que tothom pugui ser atès. Quina hipòcrita llibertat és aquesta que dona a escollir entre morir patint o que vinguin i et matin? Exigim la derogació d’aquesta llei i que les cures pal·liatives arribin a tota la població sense diferències socials ni d’ingressos.
I reclamem l’exercici efectiu del dret a la llibertat de consciència, perquè els metges que realment compleixen el jurament hipocràtic no es vegin assenyalats i discriminats pels poders públics.
Tot i que els suïcidis s’han convertit en un problema greu, aquest govern ha legalitzat el suïcidi assistit, en una demostració que la seva ideologia pesa més que el dret a la vida.
Tot això genera violència perquè el menyspreu a la vida humana sempre l’engendra. Qui es pot estranyar llavors que violències de tota mena creixin a la nostra societat?
Rebutgem aquest estat de coses. Alcem la veu sense por per assenyalar i declarar la indignitat dels qui hi contribueixen, i també per recordar que els tebis seran vomitats per la seva tebior.
Ens comprometem fermament a treballar per la vida i la seva dignitat, i igualment per la llibertat, que sempre va aparellada al respecte per la vida.
Perquè els qui van contra la vida, com s’està veient, alhora han de retallar altres llibertats, com la de consciència, la de reunió i la d’expressió.
Ens comprometem a actuar conjuntament per sobre d’altres diferències que ens separin de creença, de raó política o d’interès. Actuar conjuntament per organitzar-nos per acabar amb aquest estat de coses.
Construirem la societat de la vida digna, on aquesta sigui celebrada i no proscrita, acollida i no rebutjada, cuidada i no abandonada a la seva sort. Una vida digna per a tothom, amb independència de quin sigui el seu estat i el grau de dependència, de manera que tots aquells que per viure necessiten l’ajuda i els mitjans adequats, rebin d’acord amb les necessitats. Començant per l’ésser humà engendrat.
L’alternativa a l’avortament, a l’eutanàsia, al suïcidi assistit, és la de la societat on tota vida pot ser viscuda en la plenitud d’acord amb la dignitat inherent a tot ésser humà.
