Benvolguts amics/Benvolgudes amigues,
Us desitjo, per a tots aquells que ja heu tornat de vacances, el millor per a vosaltres i per a les vostres famílies. I per aquells que les comenceu i encara esteu en el descans, us desitjo la millor estada. Tots coneixeu pels mitjans de comunicació que les perspectives generals (econòmiques, socials i polítiques) oscil·len entre la confusió i una certa negror. Cal afrontar-les amb confiança i esperança, que és la condició pròpia del cristià. Si alguna diferència ha de marcar la nostra forma de vida en relació amb el pensament secular, és precisament el d’aquest sentit d’esperança.
Feta aquesta necessària salutació, no vull estendre’m més en aquesta primera comunicació, però no me’n puc estar de subratllar una bestiesa més del govern Sánchez. El qualificatiu no respon a cap falta de respecte, sinó que és una descripció exacta d’una acció de govern que consisteix a aprovar per via urgent un nou projecte d’avortament del qual no hi ha cap necessitat ni urgència, per aixecar una vegada més la bandera de l’emotivisme en aquest terreny perquè en tots els altres les seves banderes o són falses o estan arrossegades per la pols de la crisi i la inflació. És una greu anomalia democràtica que s’aprovi una nova llei per a l’avortament quan està pendent de resolució, i ja fa 12 anys, el recurs contra la llei vigent. Actuant d’aquesta manera es produeix una profunda traïdoria en les garanties de l’estat de dret, perquè quan es produeixi la sentència no tindrà cap efecte, ja que estarà relacionada amb una llei que ja no existirà perquè n’hi haurà una nova d’aprovada. D’aquesta manera el govern fa burla sistemàtica dels drets constitucionals i ens diu amb la seva acció que aquest estat de dret s’està convertint en una enganyifa. Val més que comencem a dir les coses pel seu nom.
Amb aquesta vulneració de la vida, del dret, dels drets dels pares que significa la nova llei, i que reitera la voluntat de convertir l’avortament en l’emblema de totes les seves polítiques, trobem a faltar una veu més clara i decidida per part de la institució eclesial, no ja a Espanya sinó en la seva autoritat màxima. A molt pocs quilòmetres de Roma hi ha un país que vulnera sistemàticament les normes de joc democràtic, per llançar llei darrere llei contrària a l’antropologia humana i que xoca frontalment amb la concepció cristiana, i malgrat aquesta evidència l’únic que fins ara trobem és el silenci en les veus d’aquells que ens han de guiar. No val l’excusa de sempre que ja se n’ha parlat, perquè no es tracta de l’avortament en termes generals, es tracta de la seva aplicació en condicions concretes com les que hem descrit i al llarg d’un procés que va començar amb una nefasta llei sobre l’ensenyament, va continuar amb la llei de l’eutanàsia en plena pandèmia i ara culmina amb aquesta nova legislació que per la via d’urgència es passa pel forro totes les garanties i procediments democràtics, començant per la garantia constitucional. De tot això no se n’ha parlat i cal que, més enllà dels laics, la veu de la institució eclesial es faci sentir amb claredat i força.
