Família, parròquia i diòcesi. Els reptes que cal afrontar

Benvolgut amic/Benvolguda amiga,

El pròxim divendres 11 de juny hi haurà una interessant sessió sobre polítiques familiars amb la participació d’Alejandro Macarrón,  Manuel Blanco Desar i Raúl Sánchez Flores. És oportuna aquesta referència perquè vivim una vegada més davant uns fets incomprensibles relacionats amb la família i la natalitat. Heu pogut constatar en dies passats l’enrenou que s’ha produït als mitjans de comunicació per les notícies demogràfiques sobre la Xina i la ràpida reacció del seu comitè central, que acostuma a prendre’s les coses amb molta més parsimònia, incentivant a la necessitat que les parelles tinguin 3 fills. De fet, malgrat que fa temps que ja és legalment possible el segon, el nombre de descendents per dona en edat d’infantar és clarament inferior a aquella xifra. De fet la seva taxa de fertilitat és lleugerament millor que l’espanyola. I aquí ve el fet inexplicable: com és possible que cap dels governs d’Espanya i el partit de l’oposició, el PP, no tinguin com a prioritat a la seva agenda una política digna d’aquest nom favorable a la família i a la descendència? Aquest és un problema decisiu pel nostre futur que no té solució a força de voler-ho compensar amb la immigració. Aquesta pot ser convenient, necessària, solidària, per compensar determinats aspectes, però és una bogeria pensar que pugui suplir el forat demogràfic que té obert el nostre país. Podeu trobar una anàlisi interessant en l’últim editorial de ForumLibertas. Com la qüestió no té una explicació lògica només podem pensar que és el sectarisme ideològic contrari a la família, a la maternitat i la paternitat, el que està en les arrels de la indiferència política i cultural espanyola davant un fet al qual tots els països d’Europa fa anys que li donen resposta amb polítiques públiques i recursos. Que obtinguin millors o pitjors resultats és una altra cosa. No és això el que plantejo, sinó que el que assenyalo és la manca de tota política i dels recursos mínims necessaris en el cas d’Espanya, que troba el seu mirall en la política de la Generalitat la qual en la seva última reforma a conseqüència del nou govern ha fet desaparèixer fins i tot el nom de famílies de la designació d’un dels departaments.

La segona qüestió a la qual em vull referir guarda relació amb un fet concret de Barcelona. La diòcesi és prou important per parar-hi esment. Es tracta de l’enrenou que ha provocat que s’hagi filtrat un pla de reestructuració diocesana que a hores d’ara no està clar que es produeixi. Voldria assenyalar en aquest sentit que el 2007 personalment vaig fer entrega i vaig explicar a la Conferència Episcopal Tarraconense en la seva reunió a Les Avellanes, un estudi de prospectiva demogràfico-religiosa en el qual calculava quin seria el percentatge de catòlics i de practicants el 2020. Entorn del 50% en el primer cas, i entorn del 10% en el segon. Cal dir que el ressò que va trobar el nostre treball, que vaig lliurar com a e-Cristians, va ser zero. Malgrat que deixàvem clar en les conclusions que el problema de la contracció dels catòlics a Catalunya era bàsicament demogràfic i per tant tenia una gran inèrcia: morien les persones de més edat, que eren molt més catòliques i més practicants, i la gent jove que es feia adulta tenia una menor participació en aquests dos aspectes. El 2015 vaig revisar les previsions constatant que es produïa una diferència d’un parell de punts com a molt, però que les ordres de magnitud no canviaven. I arribats el 2020 podem constatar que la nostra previsió s’ha complert, però no perquè fóssim molt “savis”, sinó perquè inexorablement la inèrcia demogràfica, que és el motor del problema, ha continuat funcionant. Vull dir amb això que el problema de la diòcesi de Barcelona, que no és exclusiu d’ella, no es resoldrà mai amb reorganitzacions sinó anant a l’arrel dels problemes. I com ja vam advertir fa 13 anys i ara repeteixo, que si se segueix fent el mateix es tindran els mateixos resultats, i aviso: si no hi ha un canvi substancial, d’aquí a 10 anys encara caldrà reduir més les parròquies, encara hi haurà menys vocacions, menys de tot, diners inclosos. La nostra tesi és molt senzilla perquè és la de l’església: “la missió no és una cosa que fa l’església, sinó que és l’església”, com va deixar escrit el 1974 a l’Evangelii Nuntiandi Pau VI. I perquè quedés clar afegia al punt 22: “no hi ha veritable evangelització si no es proclama el nom, l’ensenyament, les promeses, el regne i el misteri de Jesús”. Si no hi ha una veritable revolució diocesana en la qual tot giri en torn a aquestes dues afirmacions, l’església a Barcelona en pocs anys més, una dècada, quedarà reduïda a una expressió tan mínima que cap de les estructures actuals podrà ser suportada. Evidentment el vent de l’Esperit Sant bufa on i quan vol, però també és cert que Déu ajuda a aquells qui volen ser ajudats. És a dir, aquells que el proclamen cada dia.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Menú