La Llei d’Eutanàsia a Espanya fa dos anys, i l’opacitat d’aquesta pràctica és tan gran que ni tan sols se sap quantes víctimes ha causat, ni és fàcil comparar territoris per detectar quins són més proclius a ella, és a dir, quins són més “de gallet fàcil”. Des de l´Associació e-Cristians volem fer una valoració d´aquests dos anys.
- Descontrol en la comptabilitat de morts.
Es va prometre un “estricte control” sobre l’eutanàsia, però en els primers dos anys no se sap ni quants morts ha causat. El Ministeri de Sanitat ha dit a les agències de premsa que en els primers 18 mesos, van morir per eutanàsia o suïcidi assistit per metges “almenys” 338 persones. Les associacions proeutanàsia en canvi diuen que en aquests 18 mesos van ser 370 els malalts als quals es va matar amb aquesta pràctica, i que l’han sol·licitat 1.000 persones. Com pot ser que sota l’“estricte control” que se’ns va prometre hi hagi 30 morts de diferència?
Però almenys hi ha unes xifres orientatives, i no semblen immanejables: no pot un país com Espanya, amb l’arsenal terapèutic de la medicina moderna i una Seguretat Social potent, oferir una atenció a aquelles 1.000 persones que no sigui matar-les?
- Manca de prevenció del “gaslighting”.
La manca de control afecta altres aspectes. Per exemple, no sabem quina capacitat tenen els comitès d’eutanàsia de cada comunitat -cadascú té regles diferents- per detectar casos de “gaslighting”, és a dir, aquells en què parents o hereus suaument orienten el malalt, cansat i vulnerable, cap a l’eutanàsia. Almenys sabem d’un cas a València que les filles demanaven l’eutanàsia per a la seva mare gran amb Alzheimer, que ni patia ni sentia dolors. Almenys en aquest cas, es va detectar, va arribar a tribunals i es va impedir. Però n’hi pot haver d’altres que sí que s’eliminés el malalt.
Els requisits de la llei per acabar amb el malalt (“patiment greu, crònic i impossibilitant, o una malaltia greu i incurable, que causin un patiment físic o psíquic intolerable”) són elàstics i difícils de determinar. Com es concreten en cada comitè eutanasiador autonòmic? Algú ho compara?
- Manca de garantia que la mort arriba sense patiment.
Un altre exemple de manca de control: de veritat la mort per eutanàsia es produeix sense dolor? Qui i com s’assegura? Cal tenir en compte que en molts casos es comença aplicant un verí paralitzant a la víctima, de vegades el mateix que es fa servir amb condemnats a mort als EUA. Si el pacient pateix angoixa en els últims minuts, en sentir com s’ofega lentament o s’inunden de secrecions els pulmons i la gola, no ho pot expressar. Demanem transparència i garanties i que es detallin els mètodes de mort i els seus nivells de patiment. Per descomptat, les víctimes ja van morir i no es poden queixar.
Aquestes eutanàsies es paguen amb diners de tots els espanyols, incloent-hi els que ho considerem una aberració ètica i mèdica que s’ha d’abolir com més aviat millor. La gent ha d’entendre els conceptes: eutanàsia és quan un metge, o una infermera dirigida per un metge, mata algú, en general usant un verí. Suïcidi assistit és quan uns metges lliuren al suïcida el verí perquè es suïcidi. La Llei espanyola d’Eutanàsia recull les dues modalitats: consisteix en persones que treuen vides humanes, de vegades la seva, altres vegades la d’altres.
- Com afecta aquesta pràctica a l’eutanasiador?
No és el mateix un sanitari eutanasiador, que un que no és eutanasiador.
Els eutananesiadors, els que treuen la vida als malalts, l’endemà tornen a la consulta després d’haver trencat aquest tabú humà i mèdic, i reben nous malalts, espantats o esgotats, que es posen a les seves mans, mans que ja han matat , mans que mai tornaran a ser les mateixes.
Víctimes no són només els morts. També ho són els eutananadors: la seva experiència sanitària queda marcada per sempre. Abans cuidaven i de vegades guarien. Ara, ho saben ells i els seus companys, fan alguna cosa nova, una cosa que els metges no feien des d’Hipòcrates: ara també maten.
Sabem, per estudis en altres països, que practicar eutanàsies afecta els eutanasiadors. Com afecta els sanitaris eutanasiadors a Espanya? I el pacient no té dret a saber que el sanitari que l’atén ha trencat en una o diverses ocasions el mandat hipocràtic de no matar pacients?
- Com afecta aquesta pràctica a parents i amics?
Víctimes són també els parents i familiars, el procés de dol dels quals, diuen els psicòlegs, no serà normal. Alguns se sentiran còmplices d’un homicidi, potser amb raó. Altres pensaran que podrien haver fet alguna cosa més i millor pels seus éssers estimats.
Si el suïcida se’n va anar sense avisar-los, sentiran que se’ls va furtar la possibilitat de fer alguna cosa bona, d’ajudar-lo de debò, d’oferir alternatives. Si el suïcida es va administrar el verí al menjador de la casa, o al seu dormitori (amb sanitari o sense al costat), aquest lloc de la llar quedarà sempre marcat per a tots a la família. Hi ha algú que comptabilitzi aquestes víctimes, aquestes ferides perfectament evitables?
Altres, amics de l’eutanasiat, també malalts, queden enrere amb una ferida afegida. “Al teu amic el van eutanasiar, pare, va ser molt bonic, hi havia música i bombons”, li poden dir. L’eutanàsia és una oferta continuada, insistent, per a qualsevol que pateix, fins i tot sense “gaslighting”.
- Relació amb el suïcidi i la manca de pal·liatius.
Ens van dir que l’eutanàsia era “necessària” per evitar altres tipus de suïcidis. Però la realitat a tots els països amb eutanàsia és que allà augmenten els suïcidis. També a Espanya, després de 2 anys d’eutanàsia, veiem un augment de suïcidis, i cal esperar-ne més.
A més, en aquests 2 anys Espanya no ha avançat a millorar les bones cures pal·liatives. La Mesa del Congrés i el Govern de Pedro Sánchez ni tan sols van permetre avançar la llei d’ajuda a malalts d’ELA, que denuncien que només se’ls ofereix l’eutanàsia.
- Si és “autodeterminació”… per què només per a malalts?
El març del 2023, el nou Tribunal Constitucional, establert amb maniobres del Partit Socialista amb jutges més que afins, va dictaminar que l’eutanàsia és “conforme a la Constitució” i per 9 vots a 2, declarava que hi ha “un dret d’autodeterminació per decidir de manera lliure, informada i conscient” la manera i el moment de morir en situacions determinades, amb malalties terminals o incapacitants.
Això va fins i tot més enllà de la llei i obre la porta al que milions d’espectadors van veure a la telesèrie “El Joc del Calamar”: si estant vell o malalt puc decidir matar-me, no puc decidir fer-ho retransmetent-ho, o en un concurs mortal, o en un espectacle, guanyant fama i diners?
I si hi ha aquest suposat dret a l’autodeterminació, per què limitar-ho només als malalts? Per què no aplicar-ho a qualsevol suïcida, a qualsevol modalitat?
És el pendent relliscós, que trencat el tabú hipocràtic, en la cultura de les pantalles i l’espectacle, de seguida construeix una terrible cultura de la mort, i erosiona qualsevol cultura de les cures.
- La bona ètica mèdica: serveix la medicina o els polítics?
Demanem al Consell General de Col·legis Oficials de Metges (Cgcom) que respongui aquesta pregunta: la medicina i els sanitaris estan al servei de la salut del pacient i de l’art mèdic, o al servei dels canviants poders polítics? Un Parlament pot dir que matar el malalt està bé en un país i està malament l’altre? No és el bon art mèdic més antic i noble que el que decideixen parlamentaris de moral dubtosa? Va caducar Hipòcrates perquè ho van dir uns diputats en alguns països?
Felicitem el Col·legi de Metges de Madrid pel seu document d’ètica mèdica presentat a Vigília de Reis, recordant que “els metges sabem que hi ha coses que no hem de fer” i que “hi ha una moralitat intrínseca de la professió”.
També ens preocupa, com a aquest valent Col·legi, “l’excessiu protagonisme de l’Administració en la regulació de l’exercici de l’objecció de consciència, particularment constatable en la creació de registres d’objectors”.
Tot bon sanitari, religiós o no, s’hauria d’oposar a l’eutanàsia. Els líders de totes les grans religions a Espanya (catòlics, ortodoxos, protestants, jueus i musulmans) es van manifestar contra l’eutanàsia en un acte conjunt fa pocs mesos.
Animem especialment els sanitaris catòlics a organitzar-se, donant-se suport mútuament i associar-se, a formar-se en la bona ètica mèdica i defensar-la, i a participar en les Misses Blanques que es convoquin, per pregar per la seva professió, els seus pacients i la Cultura de la Vida i els Cures.
Proposem com a exemple a les llevadores del llibre d’Èxode: el Faraó, poder polític immoral, els ordenava impartir mort, però elles van desobeir i sempre van impartir vida. El poble de la vida vencerà el Faraó.
- e-Cristians exigeix la derogació de la llei d’Eutanàsia.
L´Associació e-Cristians és part de l´Asamblea de Asociaciones por la Vida, la Libertad y la Dignidad, que va néixer precisament per plantar cara a la cultura de la mort que s’instaura amb l´eutanàsia.
Ens reafirmem en la declaració de gener de 2023 «Per la vida, contra les males lleis»: “Exigim la derogació d’aquesta llei [de l’Eutanàsia], i que les cures pal·liatives arribin a tota la població sense diferències socials ni d’ingressos. I reclamem l’exercici efectiu del dret a la llibertat de consciència, perquè els metges que realment compleixen el jurament hipocràtic, no es vegin assenyalats i discriminats pels poders públics”.
